esgarrapacrestes: de març 2008

CAN JORBA (Central)

Avui és un diumenge qualsevol, i els companys han decidit fer una via de varis llargs. El lloc escollit ha estat la zona propera al mas de can Jorba, per fer una de les vies més conegudes, la "Sol Solet". Després de fer l'aproximació a la via, per sort no gaire llarga (inici del Joc de l'Oca), ens hem trobat que per pujar es tenia que demanar tanda, aleshores hem decidit triar una altre opció i deixa aquesta via per més endavant, tenint en compte que si la volem fer, tindrem que matinar una mica més.
Per no tenir que caminar gaire més, hem decidit fer parada a la zona d'escalada esportiva de can Jorba, a la part anomenada Central, on i troben diferents itineraris de variada dificultat. Hem provat tres vies, que estant al voltant dels 25 metres. Una sense nom (cosa estranya en aquesta zona) de dificultat 6a+, una altre anomenada "La Fàcil", mentiraaaaaaaaaa, de 6a, i l'última la "Xapes negres" de V+.
De primer hem estat sols, pro veient el desgast dels peus de les vies, ja s'intueix que el lloc és força freqüentat; pensat i endevinat, a mida que va passant el mati la zona és converteix en un rambla d'escaladors, la majoria dels quals han estat de marxa nocturna, llavors amb la son i alguna que altre cigarreta explosiva, els veus trampejar amb sobrada solvència tots els graus que van del 6a en amunt. Ironies a part, direm que el que en sap en sap i, el que no per assegurador, i ho dic amb tota la convicció del mon, ja que després de provar un parell de caladas, ofertes pels membres d'una via veïna, el meu cervell segueix estancat en el IV+, això si observant d'aprop i amb molt de respecte el V-; pensant-ho una mica, encara no se quina diferencia mil·limètrica hi ha entre el IV+ i el V-.

La zona vista des de can Jorba

Detall de les tres vies

Iniciant la primera via, que segons el llibre de Montserrat Sud no té nom

El Toni , barallant-se amb el 6a+

Punt més alt de la via

En Joan provant la via, al costat un altre company a la "Xapes negres"

Inici de la via "Xapes negres"

Si algun cop decideixes fer escalada, aquest és un exemple de com no fer-ho

LA CANAL DELS MICOS

Parc Natural de la Muntanya de Montserrat.

La canal dels Micos (1050 m) és el traçat més emblemàtic per pujar fins els Ecos, el segon cim més alt de la muntanya. Aquesta canal és estreta i molt inclinada. Tindrem que anar grimpant, ajudats per l'entramat que formant les arrels dels teixos. L'últim pas d'aquesta via és el més complicat. Ens trobem amb una pedra llisa, que es pot superar gracies a l'ajuda d'una cinta, fins sortir a un pas de flanc un xic aeri, també equipat amb un tros de cinta. Tot seguit sortim de la canal dels Micos, per entrar dins de la canal del Camell, menys complicada que l'anterior i amb unes impressionants vistes aèries sobre el torrent de Migdia.

Entrada d'aquesta estreta canal (1999)

A mitja canal, trobarem les arrels despullades de terra d'alguns teixos que han crescut en aquest inhòspit lloc, les quals ens serviran per pogué supera algun tram prou dret (1997)

Des de la Canal dels Micos, tenim una gran panoràmica del coll del Migdia i les Talaies

L’HOSPITAL DE SANG

Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac.

Per arribar aquest lloc tindrem que cercar en el mapa el Turó de la Fosca. Unes fites de còdols que senyalant el trajecte, ens seran de gran ajuda. El traçat s'apropa fins la balconada on s'abocant els espadats del turó sobre la pista de Mata-rrodona i el torrent del Figueret. El camí s'engoleix pel mig d'un trau entre parets de roca, baixant per uns esglaons que ens acosten fins aquest curiós amagatall. Per dins d'aquest ombrívol passadís, arribarem a la Cort Fosca, i l'Hospital de Sang (750 m). Ens trobem en un dels llocs més captivadors de la serra de l'Obac. A tocar la roca i ha la cova de la Cort Fosca, uns metres a l'esquerra de la cova i trobem l'Hospital de Sang. Es tracta d'un esvoranc de forma triangular que traspassa la roca. L'historia conta que durant el segle XIX, servi a l'exercit carlí com a hospital, per tal d'assistir als soldats ferits.

Vista general del lloc

Un grup d'excursionistes visitant aquest curiós lloc (1999)

Entrada de l'Hospital de Sang (2006)

L'Hospital de Sang (2006)

Vista del lloc des de la sortida (2006)

MIRANDA DE LES BOHIGUES “ARESTA BRUCS” (65 M, IV+)

La aresta Brucs de la Miranda dels Bohigues, és una de les escalades clàssiques de la regió de Agulles a Montserrat. La primera ascensió data de l'any 1958, i fou realitzada per Cerdà, Riera i Auqué. Una bona proposta, per iniciar-se en les escalades de varis llargs.
Una vegada situats a peu de via, iniciarem l'escalada amb un primer llarg d'uns 15 metres per situar-nos al fil de l'aresta. La segona tirada d'uns 40 metres és la part més complicada de l'ascensió, amb algun pas finet de IV+ i on els parabolts estant un xic allunyats. Arribant a la segona reunió, la paret perd verticalitat. El tercer llarg és curt solament 10 metres, tot i que té una sortida força dreta, pro amb bons agafadors. La tercera reunió esta situada al final de l'aresta, ara solament caldrà caminar uns metres de pla fins assolir el cim de la Miranda de les Bohigues. El descens és pot realitzar rapelant la mateixa via, o per la cara nord de l'agulla, on és baixa fent un parell de desgrimpades amb precaució, fins enllaçar amb el Camí de la Travessa d'Agulles.

Detall de les vies, de la cara est de la Miranda de les Bohigues.

1.Aresta Brucs, 2.Daniel SA, 3.Travessa Joker, 4.Hiwata, 5.Amor prohibit, 6.Argent, 7.Montpart, 8.Grimpanautes, 9.García-Vidal, 10.Verdaguer-Duran, 11.Chonchi, 12.Desarreglos intestinales

A peu de vie ens trobem tres cordades, uns amics de Terrassa que per la dreta varen fer la via Daniel SA (V) i, uns altres companys de Manresa que també varen fer l'Aresta Brucs

En el grup d'escaladors que feien le via Daniel SA i, varem trobar el veterà escalador Terrassenc Jaume Galofre, conegut del meu company de cordada en Joan Frontera i, es que la muntanya sempre et comporta alguna sorpresa

La cordada veïna, iniciant el primer llarg de la via Daniel SA (V)

En Jaume Galofre, a la via Daniel SA, una escalada que transcorre molt propera a l'Aresta Brucs

Vista panoràmica de l'Aresta Brucs de la Miranda de les Bohigues

Detall de la via, on podem observar l'escalador a la segona reunió, ja molt a prop del cim

Perspectiva de l'Aresta Brucs des del Camí de la Travessa d'Agulles

Espectacular vista de l’aresta des de la part cimera

En Joan, assegurant des de la tercera reunió

En Joan al cim de la Miranda de les Bohigues, per darrera les agulles de la Saca Gran, el Martell, el Carbassó, els Espeleòlegs i la Bandereta

La panoràmica des de la Miranda de les Bohigues mostra una bona part de la serra montserratina, per sota a la dreta podem observar el refugi Vicenç Barbé

SALDES-VALL DEL GRESOLET AMB BTT

Excursió amb sortida i arribada des del poblet de Saldes. Vorejarem la part frontal del massís del Pedraforca, per seguir per sota les parets de la cara nord. Després canviarem de vessant, per continuar per sota la serra del Cadí (Comabona), fins el coll de la Balma, on ens enfonsarem dins la vall del Gresolet, pel mig de frondoses fagedes. A les hores podrem visitar els santuaris del Gresolet i de Sant Sebastià del Sull, aquest últim en ruïnes. Excursió de 37 quilòmetres i un desnivell de 1250 metres. Podrem fer el recorregut amb un temps aproximat de 3 hores i 15 minuts, i amb un 100 % sobre la bicicleta. El traçat passa per pistes amples i pedregoses, bastant freqüentades per cotxes. El nivell físic no és del tot difícil, pro si que caldra està preparat, per superar les llargues pujades, molt continuades que trobarem a l’inici de l’excursió. Es pot fer l’excursió durant tot l'any, si no hi ha neu. El recorregut és apte per fer amb cotxe tot i que no sigui un tot terreny, en els dies de pluja en algun tram pot presentar dificultats.

Saldes és un petit poblet de vora tres cents habitant, situat dins la comarca del Berguedà, amb els agregats de Maçaners i de L’Espà. A una altitud de 1240 metres, conte amb una població gairebé disseminada, llevat del petit nucli que viu al redós de l’església de Sant Martí. La vida econòmica del poble gira entorn de la ramaderia i de les mines de carbó, que tingueren una gran importància durant la dècada dels anys cinquanta

El mirador del Gresolet esta format per un seguit de balconades comunicades entre elles les quals resten penjades sobre la vall del Gresolet, amb unes parets que es desplomen verticalment. Amplia panoràmica de la vall i de les serralades del Cadí, i d’Ensija, sota la mirada imponent del Pedraforca

Des del mirador seguirem per una pista rocallosa, que va prenen alçada tot i creuant varies de les canals que davallen del Pedraforca, i que continuen fins el fons de la vall. Primer passarem la canal del Rimbau i poc després la del Verdet

El camí ens conduirà a fer un canvi de carena per deixar enrere el Pedraforca, i situar-nos per sota la vessant sud de la serra del Cadí. La pista s'enfila suaument fins el coll de Les Bassotes, petits aiguamolls que fan servir els ramats per abeuratge

El Cadinell des del coll de Les Bassotes

Pujada fins el punt mes alt del trajecte, el coll de Torn, a 1980 metres d’alçada

A partir del coll ens esperen uns 13 quilòmetres de baixada. Seguirem per la mateixa pista, perden alçada molt ràpidament fins arribar al coll de la Balma, (monòlit de pedra). Magnificàs vistes de la cara nord del Pedraforca

Santuari del Gresolet. Ja ens consta que aquest santuari existia per allà a l'any 1258. Uns anys després al 1337, en Pere Galceran de Pinós, feu reconstruir la casa i l'església. Al segle XV s'hagué de refer novament a causa del terratrèmol que assola aquestes terres. S'anà modificant de manera que el 1709 constava d'una nau central i dues capelles laterals. La imatge de la Mare de Deu de Gresolet és una talla de fusta policromada del segle XIII, que fou traslladada a l'església parroquial de Saldes. El dia 8 de setembre es celebra un important aplec en aquestes contrades

Continuarem baixant fins arribar al torrent del Gresolet, anàrem seguin el curs d’aigua. A partir d’aquí la baixada se suavitza molt. Tot i que seguirem baixant, fins arribar al punt on el torrent s'ajunta amb la riera de Saldes

Monestir de Sant Sebastià del Sull, avui dia en ruïnes, antigament era un edifici de planta rodona amb absis semicircular. Datat al segle IX i X , encara que sofrí moltes reformes. En el lloc hi havia una comunitat monàstica masculina destinada a l'evangelització de la gent de la vall de Saldes. Després fou cedit al monestir de Sant Llorenç Prop Bagà, hi a mitjan segle XI ja no hi havien comunitaris. A mitjans del segle passat si construí una casa sobre el fonaments del monestir que resta habitada fins l'any 1910. Ja en el nostre segle durant la dècada dels anys 70, si feren vuit campanyes arqueològicas. Sota el paviment de lloses primitiu i al peu de l'altar si trobaren un seguit de cistes i varis esquelets. Al finalitza les excavacions, hom i troba un total de 115 sepultures, l'estudi de les quals resta encara inèdit

Molt a prop de la masia de Molers, tornem a veure de ple el Pedraforca, senyal de que estem arribant al final de l'excursió

GORRO FRIGI-CARA SUD (MONTSERRAT)

Vies “Lo Tio Gos” i “El Rondinaire” Ae(6a),IV+.

Després de provar la via Joan Marc (III), amb vaig decidir per provar-ne alguna altre, amb una mica més de dificultat. Les vies del Guillem Arias (xapes grogues), són uns traçats molt ben equipats (pels bons escaladors, massa equipats), per les persones com jo, que estem aprenent de que va tot això, són unes vies que ens donen confiança, per intentar de millorar. Per aixo ens varem decidir per tornar a pujar al Frigi, ara per la via "El Rondinaire" (153 metres-III-IV+-Ae o 6a), uns altres companys varen fer "Lo Tió Gos" (163 metres-III-IV+-Ae o 6a), com aquestes dues vies tenen en comú l'ultim llarg, les dues cordades varem coincidir en aquest punt i conjuntament varem trepitjar el cim del Gorro Frigi.

“Lo Tio Gos”L1 40 m, III-IV; L2 25 m, III-IV; L3 25 m, III-II; L4 35 m, II; L5 38 m, Ae(6a),IV+.

“El Rondinaire” L1 35 m, II-III-IV; L2 15 m, II-III; L3 30 m, III-II; L4 35 m, II; L5 38 m, Ae(6a),IV+.

Panoràmica de la cara Nord-Oest dels Gorros

Panoràmica de la cara Sud-Oest dels Gorros

El Monestir de Montserrat, és el camp base per arribar a la zona dels Gorros

Inici del primer llarg de la via "El Rondinaire". Per sobre nostre tenim la mole pètria del Gorro Frigi

Una imatge força habitual dins els límits del massís, elles sempre arribem primer i, sense encorda

En Joan a l'inici del segon llarg, a la dreta una cordada a la via "Joan Marc"

Perspectiva de la via, des del final de la segona tirada

Des del tercer llarg observem en Josep, un company de la cordada que va fer la via "Lo Tió Gos", iniciant l'últim llarg de la via

En Toni forçant en el tram de 6a, punt on s'ajunten les dues vies

L'Emili en l'última tirada de la via, que dona accés al cim del Gorro Frigi

TRES EN RATLLA

El Massís de Montserrat ens sorprendrà per les seves possibilitats per a la pràctica del barranquisme, ja que a Montserrat es concentren barrancs secs durant tot l'any, de variats nivells i en els quals gaudirem dels seus contrastos paisatgístics únics i característics de la morfologia montserratina. La varietat dels descensos, fan d'aquesta zona una de les millors per a iniciar-se i practicar el descens de barrancs.
La Canal Roja, també anomenada Tres en Ratlla, és el típic barranc sec montserratí, molt vertical i estret. Ideal per a practicar tècniques de oposició i ràpel. Aquesta canal transcorre paral·lela al Joc de l'Oca, però morfològicament és molt diferent.