LA CANALASA-FERRADA INFANTIL (VALLCEBRE).

 
Des de que el dia 9 de març del 2008, els  IMPARABLES.CAT van donar per oberta la via ferrada a les Roques d'Empalomar (Vallcebre, Berguedà), segueixen fen  honor al seu nom i realment estan imparables, ja ens van sorprendre amb l'ampliació de la primera ferrada, i l'obertura de la nova via del Cingle de cal Curt.  Amb aquestes ganes de fer coses noves, el passat 2012 continuen treballant en aquesta mateixa zona, per equipar una nova mini-ferrada anomenada La Canalasa, feta a mida pel public més menut o fins i tot per persones adultes que s'inicien en aquest esport, i volen aprendre a progressar per una ferrada sense tindre que patir en cap moment.
 
 
L'aproximació per aquesta nova via es la mateixa que per les altres ferrades, o podem consultar en el panell de sortida, i seguint els rètols i senyals  que trobarem en el camí.
 
 
 
 
========== 




Aquesta mini-ferrada segurament s'ens farà curta, amb una longitud de tan sols 150  metres, supere uns 40 metres de desnivell. Sense presses, podrem fe tot el recorregut en mitja hora. L'equipament es una obra d'art, amb uns materials de primera qualitat que ens donaran una sensació de gran seguretat.


 
Els primers metres són els més verticals.
 
 
L'equipament és de molta qualitat.
 
 
Després del tram més dret, continua amb un curt flanqueig a la dreta fins a una feixa ampla, deixem un pont a la dreta i anem a buscar la continuació de la via per l'esquerra, per uns metres planers o no cal assegurar-se.
 
 
Arribem a dalt del cingle, on tindrem que baixar per anar a creuar el pont.
 
 
Un petit pont sense alçada, ens ajudara a creuar des del cingle a una petita agulla.
 
 
El pont des d'una altre perspectiva. La Mariona a estat una model excel·lent, a l'hora de poder detallar les imatges.
 
 
Després del pont el traçat inicia un descens, que va a buscar els metres finals de la via.
 
 
Un petita passarel·la ens servira per creuar un canaló, poc després d'aquest pas arribem al final de la via.
 
 
Mapa de l'aproximació amb cotxe.

CANAL DE L'ARTIGA ALTA-MONTSERRAT (Nova variant).

 
La canal de l'Artiga Alta esta situada a l'esquerra del serrat de les Artigues, a la dreta del qual hi ha l'altre Artiga, la Baixa, avui dia més coneguda per la canal del Dames, ja que en el seu interior hi ha instal·lada dita via ferrada.
La canal de l'Artiga Alta té una bona combinació, amb la ferrada de les Dames. En cas de fer la ferrada de pujada podem enllaçar amb pocs minuts amb aquesta canal, per on podrem rapelar sense complicacions, o també podrem fer-ho al reves, ja que la ferrada també esta equipada per rapelar. L'aproximació a la canal es fa per un torrent ampla, fins arribar als peus del serrat de les Artigues, el torrent es divideix en les dues canals que forment l'Artiga Alta i la Baixa.
Antigament el traçat passava a tocar les parets de la Palleta, on hi han diverses vies d'escalada (Grito primal, Tomaquets d'amagatotis, i d'altres), el sender equipat era estret, i si hi havien escaladors a la zona era una mica complicat passar sense molestar,  fins i tot perillós per la possibilitat de que caigues alguna pedra. A dia d'avui en Joaquin Olmo (http://www.jombigwall.com/), ha equipat un tram  d'uns 10 metres, vertical i estret que passa per dins de la canal, a l'estil d'una via ferrada (esglaons, cable de vida i anella per rapelar), uns metres després hi ha posat una corda nuada que supera un ressalt més tombat d'uns sis metres, a partir d'aquí s'enllaça amb l'equipament ja existent i que esta en bon estat. Aixi ara es pot fer tot el traçat  de l'Artiga Alta sempre per dins del torrent, sense tindre que sortir en cap lloc.
 
 
Les fotografies, estan fetes en sentit descendent. Primer tram d'uns sis metres, equipat amb una corda nuada.
 
 
A continuació, un canaló estret i planer ens acostara al tram vertical.
 
 
Tram vertical d'uns 10 metres, equipat amb esglaons petits i cable de vida, també té instal·lació de ràpel.
 
 
*********
 
 
*********
 
 
Després del tram ferrat, es continua desgrimpant alguns ressalts fins el final del torrent.
 

LA CASTELLADA (Els 5 Castells de Montserrat).



Després d'haver fet l'Ermitanada, una ruta que segueix totes les ermites Montserratines, va sorgir l'idea de realitzar la Castellada, un recorregut que no es nou, ja que ha estat detallat en altres blogs i que ressegueix en una ruta circular els cinc castells (Collbató, Otger, Montserrat, Marro i la Guàrdia) que antigament formaren part de la muntanya de Montserrat.  Ara l'únic que farem és donar una vista més amplia del recorregut, tant en el seu traçat com en el seu contingut històric.
Pel que fa al traçat, no serà una feina gaire complicada, solament ens caldrà enllaçar aquestes fortaleses buscant els camins més adients per crear una ruta circular, que en general serà un circuit de dificultat alta, tant pel seu desnivell com pel seu llarg recorregut, doncs els punts a enllaçar estan situats a diferents punts del massis montserratí.
El que podem explicar, del contingut històric d'aquests castells ja és una tasca més complicada.  A dia d'avui els historiadors ja han fet nombrosos treballs, i es podria dir que poca cosa hi ha  per descobrir, alguns llibres  el que han fet és intentar polir els detalls, dels uns i dels altres, per treure una conclusió més verídica, tot i aixi al final sempre han quedat  qüestions sense resoldre. Dels cinc castells montserratins, pel que fa a la Guàrdia i Collbató, no hi ha dubte que realment foren fortificacions de caràcter feudal, dels altres tres la seva veritable historia ja es més dubtosa, i els historiadors de segles passats han creat forces controvèrsies entre ells. D'inici ja es complicat situar-los en el mapa, i buscar qualsevol vestigi de la seva existència,  fins i tot en el cas del castell de l'Otger, es creu que mai va tindre la categoria de castell, i no passa d'esser un simple torre de guaita. Els altres dos, el castell Marro i el castell de Montserrat, han esta confosos com un sol castell, i en el cas del primer la seva veritable ubicació sempre ha estat una incògnita.
 


RECORREGUT: Des del poble de Collbató pujarem fins el visible turó on era ubicat el CASTELL DE COLLBATÓ, a partir d'aquí tornarem al poble per anar a buscar la Drecera dels Graus, un sender que ens apropara al Camí Vell de Montserrat, també dit de les Bateries. Ben aviat trobarem un camí secundari que s'inicia a l'esquerra del principal. Amb una pujada moderada, el traçat ens portara fins sota mateix de l'ermita de Sant Joan i el camí que be del Pla de les Taràntules, (Estació Superior del Funicular de Sant Joan). Creuem la pista pavimentada i anem pujant per unes escales fins un collet entre la Gorra Marinera i la Magdalena Inferior. Ens desviem uns metres per l'esquerra fins les ruïnes de l'ermita de Santa Magdalena, on es creu que antuvi si trobava el CASTELL D'OTGER. Baixem fins el collet i seguim per les Escales de Jacob i el Camí Nou de Sant Jeroni, retornem vers el Pla de les Taràntules i girem a l'esquerra en direcció a l'ermita de Santa Anna, on tot seguit trobem una cruïlla de camins, ens desviem a l'esquerra fins cercar el Pla de la Trinitat, on baixem fins l'entrada de l'ermita de Sant Dimes, antic CASTELL DE MONTSERRAT. Tornem al Pla de la Trinitat, i continuem pel GR-172 o Camí de l'Arrel. Aquest camí ens condueix fins el monestir de Santa Cecília, la historia diu que molt aprop si trobava el CASTELL MARRO. Cercarem de nou el GR, i anirem resseguint la muntanya per sota les grans parets de la cara nord, passarem a tocar la Roca Foradada i tot seguit el coll de Guirló, en direcció a Can Maçana. Uns metres després del coll girem a l'esquerra fins les ruïnes de l'ermita de Sant Pau Vell, on dalt d'un turó proper es troben les  restes que li quedant al CASTELL DE LA GUÀRDIA. Baixem al camí principal i fem uns metres a l'invers fins el coll de Guirló, des d'aquí ens arribem a l'Era dels Pallers i continuem per sota les roques dels Pallers fins trobar la canal del Pagès. Sortim de la canal i enfilem per la Plana Llarga, i ens desviem a l'esquerra passant pel costat del mas de can Salses. Una pista ample que passa pel mig dels oliverars ens conduïra fins a can Jorba, la Vinya Nova, i finalment el poble de Collbató.
 
 
Gravat  de Montserrat. Pier Baldi. 1668.
 
Castell de Collbató-Drecera Graus-Fontseca   1’10h-2,5km.
Fontseca-Castell de l'Otger 40’-1,5km.
Castell de l'Otger-Castell de Montserrat  45’-2km.
Castell de Montserrat-Castell Marro   1’30h-3km.
Castell Marro-Castell de la Guàrdia  3h-6km.
Castell de la Guàrdia-Can Jorba  2’30h-6km.
Can Jorba-Collbató  1’30h-4km.
Total 11 hores i 25 km, 1300 de desnivell.


Gravat antic de Montserrat amb la verge blanca.
 
 
 Pont de Monistrol i Montserrat. Segle XIX.
 
 
&&&&&&&&&&
 

CASTELL DE COLLBATÓ:
A llevant de la població, a la serra de les Obagues i damunt un dels contraforts occidentals de la roca del Corb, situat a 429 metres, s'aixequen les restes del castell de Collbató, avui reduïdes a un fragment de la torre mestra, de planta circular i construïda amb aparell disposat en filades, ben escairat, que podria ser del segle XI o de la primeria del XII.

Era un castell de petites dimensions, amb una torre semicircular voltada d'una muralla, la qual servia de paret d'algunes estances interiors. Tot i que es possible datar-lo de l'any 942, la primera prova documental és de 1113, quan el comte Guislabert, senyor de La Guàrdia, el va deixar en dot a la seva filla Ermessenda en casar-se. Els seus descendents, foren senyors de Collbató fins l'any 1292.
En temps de l’historiador Carreras i Candi (1862-1937), es conservaven altres restes diverses, per les quals considera que devia ser el castell més important de tots els de Montserrat.

 
&&&&&&&&&
 


Ermita de Sant Onofre d'Alexandre Laborde. (Montserrat 1806).
 
 
EL CASTELL OTGER.
El castell Otger sempre a estat un enigma pels historiadors, tan a l'hora de situar-lo, com en trobar unes dades que demostrin que fos una veritable fortalesa.
L'historiador Frai Argaiz, creu que aquest castell va esser anomenat d'Otger o Castell Otgario, perquè recordava la memòria del noble cavaller Othger Cataloz, en referencia a la llegenda dels Nou Barons de la Fama. A partir d'aquí, esmenta que te noticies del castell en tres escriptures de l'arxiu del monestir, que corresponent als anys 1042, 1211 i 1245, on s'esmenta el Castro Otgario, però nomes com indicador de límits de la Quadra de Sant Miquel, amb referencia a l'antiga capella d'aquest nom. A l'hora d'ubicar aquest castell, el mateix historiador ens diu que a l'any 1498, l'ermita de Santa Magdalena va ser traslladada a un lloc més habitable que el primitiu emplaçament, i aquesta fou construïda més amunt, recolzada en una roca, a l'indret de l’antic castell.
Altres historiadors indicant que res se sap dels senyors del castell, i que solament conserva el seu record la orografia de la muntanya. Es fa difícil de pensar que en el segle IX o X, es pugues bastir un castell a més de mil metres d'alçada, en un lloc tant abrupte com la muntanya de Montserrat. Lo més sensat es pensar que durant els segles XI i XII, hom fes servir aquest punt com a talaia, per el servei de guaita, amb senyals de foc i fum, i que aquesta talaia fos anomenada Castell Otger, sempre depenent del Castell de Collbató. El nom de la talaia o Castell de Otger perdura en unes escriptures, creant aixi moltes controvèrsies als historiadors, que han intentat esbrinar la seva ubicació i el seu origen sense gaire èxit.
 


CASTELL DE MONTSERRAT.
El Castell de Montserrat, es  un altre de les fortificacions montserratines amb molts dubtes sense aclarir. En alguns llocs surt anomenat com Castell de Montsiat o també com Castell del Diable, i fins i tot a estat anomenat com a Castell Marro, confonent-lo amb el castell que s'ubicava aprop de Santa Cecília. Es creu que dit castell estava situat en el lloc on avui dia hi ha l'antiga ermita de Sant Dimes, per sobre mateix del Monestir. Sembla ser que fou una fortificació ben diferent a les altres ubicades a la muntanya, ja que dos foren de regim feudal (Collbató i la Guàrdia), un altre no passa de ser una talaia (Otger) i el quart era destinat a protegir Santa Cecília (Marro), del castell anomenat de Montserrat, no se'n sap ni el seu origen.
L'historiador P.Muntades quant fa referencia aquest castell, parla del segle VIII i de que en Carlo Magno li dona el nom de Castell de Montsiat, tot i que sembla que aquestes dades tenen més de llegenda que d'història.
El Monestir de Montserrat iniciat al segle XI, al igual que d'altres abadies catalanes restava encerclada per muralles, la seva protecció arran de terra era bona, però per sobre les grans parets podria ser vulnerable. Es creu que el castell es construir com a protecció del Monestir, tot i que en alguns episodis de la seva història fou un arma de doble tall, ja que fou envaït per bandolers que a les hores assetjaven la basílica des de les alçades. No se sap la data en que fou vestida dita fortificació, si més no, ens consta segons uns documents que el15 de desembre del 1396 si va celebrar un acte en el qual el prior Vicenç de Ribes, en funció feudal, dona a Joan de Prat, representant del monestir el castell de la Guàrdia. Altres documents es remuntant anys posteriors, 1462,1472 i 1474. Algunes descripcions històriques fan esmena a que dit castell, comptava amb un pont llevadís, que el separava dels penyals per dificultar el seu accés, aixo es pot corrobora, ja que en una pintura del segle XVI, guardada al Museu de Toledo, es pot veure el castell amb unes torres i el pont, també en el llibre "Montserrat" de Verrié, és pot veure una pintura amb dit pont.
 


&&&&&&&&&&
 


CASTELL MARRO:
El monestir de Santa Cecília i el Castell Marro, són dues institucions  diferents però lligades per la historia. El Castell Marro fou el suport de l'abadia de Santa Cecília, la primera abadia establerta a la muntanya, en el segle X. Documentat el 942 a través de la donació al monestir, del qual havia esdevingut un mas el 1330, pel comte Sunyer I de Barcelona, a instàncies de la seva muller Riquilda. Es creu que el castell va deixar d'esser útil mitjan segle XVI i el mas va sobreviure, prenent com a nom el mateix que el del castell. L'historiador Frai Argaiz esmenta que l'any 1556, es van reparar els fonaments de l'església fent servir les ruïnes del castell.
La ubicació del castell no ha estat mai clara, alguns documents antics el situant entre la casa de la Calsina, la font de Santa Cecília i la carretera que va a can Maçana a tocar el camí de ferradura que venia de Manresa, en un lloc on el camí feia marrades, d'aquí el seu nom de Marro, tot i aixi no es descarta que dit castell avés estat adossat a la mateixa església de Santa Cecília.
 


CASTELL DE LA GUÀRDIA:
Un altre dels castells que s'aixecaren a Montserrat fou el castell Bonifaci, o Benefaci, anomenat aixi pels bons serveis que feia al seu al voltant, ja que restava assentat en un punt des del qual descobria i defensava les terres d'Igualada, Calaf i Manresa, segons l'historiador Frai Argáiz, amb el temps fou conegut també amb el nom de la Guàrdia, fent referencia a la amplitud de terreny que custodiava. El seu estratègic emplaçament, va ser bàsic per defensar la Catalunya Vella dels invasors musulmans.
Situat al cim del turó de Sant Pau Vell, es conserven actualment restes de murs, entre d'altres una paret de contenció del terreny realitzada amb pedra i amb aparell d'opus spicatum. Del castell també en romanen vestigis al costat de la capella de Sant Pau Vell, ran de terra assenyalant distribucions interiors, i alguns pocs murs.
Documentat l'any 931, els seus dominis incloïen els termes de la Guàrdia, Collbató (fins al segle XII) i el Bruc (fins al segle XIII). A partir de l'any 937 va passar a pertànyer al comte de Barcelona. En 1370 el rei Pere el Cerimoniós ho ven, juntament amb els termes de la Guàrdia i del Bruc, a la Abadia de Montserrat els quals el tenen adherit fins a finals del segle XIX.
 
 
&&&&&&&&&&
 
 
Restes del castell de Collbató.
 
 
Ermita de Sant Dimes, per sobre mateix del Monestir.
 


Sant Pau Vell, on  es conserven actualment restes de murs del Castell de la Guàrdia.
 
 
Masia de can Jorba, documentada des del segle XV tot i que podria ser anterior ja que la capella que hi ha al seu costat és esmentada al segle XIV. Va pertànyer durant molts segles al monestir de Montserrat, i va ser en aquesta casa on l'abat Blanch hi va fer amagar la Moreneta després de l'exclaustració de 1835.

SANT MIQUEL DE SOLTERRA O DE LES FORMIGUES.


Sant Miquel de Solterra o de les Formigues, és una muntanya de 1.202 metres que es troba entre els municipis de Sant Hilari Sacalm i d'Osor, dins de la comarca de la Selva. Entre frondosos boscos d'avets, alzines, castanyers, roures i faigs, podrem realitzar una pujada tranquil·la a aquest cim (inclòs dins el llistat dels 100 Cims de la FEEC).El recorregut es d'uns 8,4 quilometres entre l'anada i tornada, superant un desnivell de 262 metres, i amb un temps estimat d'unes 2,30 hores. La major part del recorregut passa dins del terme de Sant Hilari Sacalm (5.729 h),  una vila i municipi de la comarca de la Selva. Tradicionalment se li ha dit capital de les Guilleries, en tractar-se de la principal població d'aquesta comarca natural. És també anomenada "La Vila de les 100 fonts" ja que en el seu terme municipal, hi ha comptabilitzades més d'un centenar de deus, entre les quals s'hi troba la coneguda Font Vella.
 

Aproximació amb cotxe; Des de Manresa tindrem que prendre l'autovia C-25, una carretera renovada, que ens acostara ràpidament  a molts llocs que no fa gaire suposava una aproximació força llarga. Seguirem per aquesta carretera fins la sortida 209 de Sant Hilari Sacalm, a continuació per la carretera GI-550 entrarem al poble i continuarem per la carretera que travessa  la població en direcció a Osor (GI-542). A la sortida de Sant Hilari Sacalm, tenim que gira a la dreta per una pista pavimentada (rètol can Sastre). La pista deixa de ser pavimenta, però ample i de bon fer amb un turisme normal. Ens desviem a la dreta en una cruïlla amb un rètol que indica la Taverna del Sobirà, seguirem per aquesta pista uns 6,5 quilometres, fins la Font dels Abeuradors, on deixarem el cotxe, al costat mateix de la pista.
 


Recorregut; Des de la Font dels Abeuradors, prendrem una pista secundaria, seguint els nombrosos rètols ubicats en totes les cruïlles que ens indicant el cim de Sant Miquel de les Formigues, i ens informen de la distancia que ens queda i del temps. Deixem un GR a la dreta.  Per pista ample i de molt bon fer, anirem guanyant uns metres d'alçada fins el Coll de Llevanyes. Aquest coll és un pas natural, per on passava l'antic camí ral que anava des d'Osor, fins a Sant Hilari Sacalm.  Després d'una hora de camí arribem a prop de la font de Saguarda a la dreta de la pista, uns metres abans deixarem aquesta pista principal i prendrem un corriol a l'esquerra que inicia una pujada més accentuada, tot seguint els faldars obacs del cim de Sant Miquel, entre boscos de faig i castanyers, fins arribar un punt o girem a l'esquerra, i on veurem una panoràmica de la part oposada del cim. Els últims metres, son una curta i fàcil grimpada sobre de roca, fins arribar al punt més alt de Sant Miquel de Solterra o de les Formigues.


Font dels Abeuradors.
 

El recorregut esta perfectament indicat.


Al fons entre castanyers, ja es divisa el cim de Sant Miquel de Solterra.



La pista ample es de bon fer.
 


Deixem la pista i seguim per un sender, ara amb més pujada.
 

Arribem a un collet a pocs metres del cim.
 
 
Al cim de Solterra existeixen tres construccions rellevants;  la que crida més l'atenció és la Creu de les Guilleries o de Sant Miquel, col·locada l'any 1957 sobre les restes de la torre del castell de Solterra. És una gran creu de ferro forjat amb tres formigues també de ferro a la base, que fan referència al fenomen de les formigues alades.
El castell de Solterra esmentat el 929, sota domini del comte de Barcelona, primer mitjançant veguers, i després pels Queralt que  al seu torn, l'administraren a través dels Vilademany. Al segle XIV finalment, passà als Cabrera. D'aquesta fortificació solament i podrem veure la base de la torre circular, que serveix de pedestal de la creu.
També podrem observar les restes de la capella de Sant Miquel de Solterra, esmentada el 1240 i refeta al segle XVII, una edificació que estigué dempeus fins l'any 1910 i de la qual avui només en resten alguns carreus de la base de les parets.
 

Sobre el fenomen de les formigues alades:
Cada any al cim de Sant Miquel de Solterra o de les Formigues, quan tomba l'estiu, a les darreries d'agost o primeries de setembre, segons les circumstàncies meteorològiques, grans estols de formigues alades s'enfilen muntanya amunt, obeint llurs signes fisiològics, i un cop al cim van morint progressivament en quantitats sorprenents. El fenomen es va repetint cada any des de temps immemorials. Aquest fenomen no és exclusiu del cim de Solterra, sinó que es repeteix en molts altres indrets, tals com la muntanya de Sant Antoni a Sant Joan de les Abadesses, o al cim del Bellmunt a Sant Pere de Torelló.
Les formigues alades, que volen lentament formant grans núvols, no són una espècie diferent, sinó els membres reproductors de les colònies que surten del niu per desenvolupar-se.
En una colònia hi ha quatre tipus de formigues, les obreres, femelles estèrils que dediquen la seva vida a buscar aliment, construir el niu i cuidar de les cries, els mascles, les femelles, que són alimentades de forma diferent per generar noves reines i finalment la reina que pot ser una o vàries depenent de l'espècie. Els mascles i les femelles, quan aconsegueixen la fertilitat, abandonen la colònia en eixam a la recerca d'una parella i aquest és el dia que podem observar el fenomen de les  formigues alades.
Quan finalment troben la parella perfecta (normalment les busquen d'una altra colònia), s'aparien en l'aire i una vegada fecundades les femelles, els dos tenen una destinació ben diferent, els mascles cauen al terra i moren i les femelles baixen a terra, i s'arrenquen les ales amb les mandíbules. Aquest fenomen es duu a terme abans d'una pluja imminent,  perquè a l'esta la terra humida és més fàcil fer forats, posar els seus ous i convertir-se en les reines del formiguer.
Per aixo en les creences populars es relaciona a les formigues alades amb senyals de pluja, amb dites tant eloqüents  com; "Formigues alades, terres mullades", científicament se sap que les formigues després de les altes temperatures de l'estiu, poden detectar l'augment d'humitat que precedeix a les tempestes.
D'aquest fenomen ja en parla en un llibret de l'any 1745,  l'acadèmic català Serra i Postius, fent referencia a les formigues alades del Santuari de Bellmunt, on explica que segons la llegenda, durant tots els anys grans estols de formigues alades arriben al santuari. En Postius va visitar aquest  lloc, va preguntar a  l'ermità que cuidava del santuari, i fil per randa li va confirmar la realitat de la llegenda. Dos anys després  el 1712,  Postius va tornar a Bellmunt i va poder presenciar personalment, el sorprenent espectacle dels enormes eixams de formigues alades en direcció al Santuari de la nostra Senyora de Bellmunt,  també anomenada Verge de les Alades.


Restes de la capella de Sant Miquel de Solterra.
 


Tram de grimpada fàcil.



Font Saguarda.